LES PETJADES DE L'HOME INVISIBLE

Per Manel Joan I Arinyó

Ho diré sense embuts: per a mi és sempre una festa llegir un llibre de Manel Alonso. Fa més de 30 anys que ens coneixem i ens hem seguit la carrera l'un a l’altre tant com hem pogut. Ell ha escrit molt sobre els meus llibres i jo no gens sobre els seus. Avui m’hi estrenaré. En part, és lògic o, si més no, comprensible. Si hi ha tres coses que ell fa molt bé en el món de les lletres, i jo molt malament, aquestes són les ressenyes, les cançons i els articles. Faré, doncs, el que podré.

Al dietari Les petjades de l’home invisible, Alonso ens ofereix 105 articles datats entre setembre del 2014 i setembre del 2016. Són les seues col·laboracions setmanals al diari digital Morvedre.info. Hi parla de política, de llengua, d’història, del paisatge, del veïnat, de literatura, de la vida, al capdavall. I de la mort.

Des del meu punt de vista, estem davant del Manel Alonso més càustic, més savi, més contundent, més entranyable, més humà, que és dir molt en un autor que s’ha distingit sempre per la sinceritat, per dir les coses pel seu nom.

He llegit el llibre en dos dies i opine que hi ha alguns articles que estan bé, uns altres molt bé i, fins i tot, n’hi ha deu o dotze d’antològics, inspirats. Molt treballats, de fet.

El nostre Bukowski de Puçol, fatalment amargat de butxaca i, ara, fins i tot, de malalties lleus, planta cara a la vida des del seu despatx, on se li ha fet el cul quadrat de tantes hores passades a l’ordinador. Artefacte, per cert, que cap a la fi del llibre ja no pot més i pega un pet. Resultat: un munt de treballs inèdits als llimbs esperant les mans taumatúrgiques d’un bon tècnic. Faig vots perquè el trobes. Perdre un inèdit és una catàstrofe!

El meu amic, com deia, no té pèls a la llengua a l’hora de denunciar les fal·làcies de

molts polítics valencians i espanyols, veus del seu amo, titelles del gran capital.

Així mateix, es desespera per la manca d’amor a la llengua i a la lectura d’un gran nombre de valencians. Una dada que ens ofereix: es llegeix més en basc a Navarra que no en català al País Valencià. Però no per això ha canviat de llengua ni d’ofici.

Valent i sincer com sempre, Manel Alonso no s’està de confessar-nos la seua por a tenir un deteriorament físic i psíquic amb el pas dels anys.

No vull causar una mala impressió. El llibre no deixa cap regust a pesar de posar el dit a la nafra en més d’un tema que ens amarga la vida. Al contrari, hi ha el cant de la rebel·lia, la reacció valenta, el caràcter i la grandesa de l’escriptor de raça que fa cas omís de les invitacions constants a dimitir i, com més va, més incisivament ens encoratja a deixar-nos la pell en la defensa i l’exercici de les passions nobles que, sens dubte, tenim la majoria dels humans.

Feu-me cas i no deixeu passar l’oportunitat de ser més savis i feliços. Llegiu Les petjades de l’home invisible.

Article aparegut al diari digital La Veu el dia 26 de juny de 2017

**********

QUANT A Manel Joan i Arinyó (Cullera,1956). Amb més de trenta obres publicades en diversos gèneres, entre les seues obres destaquen les novel·les policíaques Contra sentit (1994 i 2010), El cas Torreforta (1999), L'agenda del sicari (2007) i El cas Peníscola (2014).

Quant a novel·les eròtiques, cal citar: Stress (1985), Mateu, el fill d'en Marc (1987), Diari de Campanya (1987) En Tit-hola i Castell absent (1995).

Té tres novel·les de records d'infantesa: Les nits perfumades els relats juvenils de Les màgiques nits de Prada (2008) o llibres infantils com Llopcentilàndia mix (1997).

També ha escrit poesia, una gran part de la qual ha estat aplegada en Plany de l’home llop (1999) i Versos blancs.