dimarts, 11 de desembre del 2012

QUADERN DELS TORSIMANYS



Per Gaspar Jaen
Té raó Manel Alonso quan assenyala la boniquesa de la paraula «torsimany» i confronta el terme amb «traductor». Per aquí baix ja ens havíem avesat (més o menys, és clar) al terme, mercè a l’amic Joan Carles Martí que durant una temporada, si més no, anomenà quelcom com «Taller del torsimany» l’estudi des d’on bastia les traduccions que li arribaven, professionals, diguent-ne, segons em sembla recordar, abans del seu trasllat fora d’Elx, vora el jardinet de Tirant i carmesina que van plantar i li van posar nom amb l’alcalde Manuel Rodríguez i que el seu successor, d’infausta memòria, s’encarregà de remodelar, val a dir de destruir.
Vet aquí, que ara m’encarreguen de fer la presentació d’un llibre que aplega la bonica paraula al mateix títol i que recull una mostra antològica bilingüe –castellà-català– del poeta i editor, del 1962 i de Puçol, Manel Alonso, una curada edició de l’editorial Germania, d’Alzira. Parlem-ne una mica, doncs, d’aquest petit recull de poc més de cent pàgines.
De bell antuvi crida l’atenció que s’hagen utilitzat dues tintes en la introducció i en els poemes, negre per a l’original en valencià i magenta per a la versió castellana. Això fa el llibre francament més agradós de llegir, fins i tot quan es passa, com m’agrada fer a mi, d’una llengua a una altra, amb l’enriquiment que aquest moviment comporta. També fa el llibre més bonic de veure i de fullejar.
La segona cosa que crida l’atenció és que cada poema haja estat traduït (o reescrit) en castellà per una persona diferent, la qual cosa explica, supose jo, el plural del títol, «torsimanys», tot fent referència a la multitud d’autors que Manel Alonso ha posat a la feina per a enllestir el llibre.
I parlem també de l’autor dels poemes, nascut, com hem dit, a Puçol, en l’Horta Nord de València, el 1962: cinquanta anys fets, doncs en aquest 2012 que s’acaba. Estem al davant, doncs, d’un poeta madur que no comença a publicar d’hora, ja que el seu primer llibre èdit (Amb els plànols del record) no surt fins el 1999, i un poeta que tampoc s’ha prodigat massa, ja que tan sols ha donat a la llum sis poemari. Un poeta madur, dic, que ha sabut contenir l’expressió literària i anar posant en versos el món que li passava pel cap o per davant dels ulls d’una forma mesurada, a més de sincera i intel·ligible.
I ja, si ens referim al Quadern dels torsimanys que ens convoca avui a la llibreria Ali i truc d’Elx, podem dir que aquesta és la segona antologia de Manel Alonso i que recull poemes èdits més o menys, entre el 2005 i el 2011. Diversos són els temes que es toquen, sempre amb emoció i amb paraula mesurada, en aquests poemes: des de reflexions sobre el que fer poètic o la trobada sexual, fins a estampes de les barbaritat que viu el món avui en dia (en un estil al del malaguanyat Manel Garcia i Grau) o dibuixos de paisatges o zones naturals, camps o serres, més o menys íntegres o malmeses. Diria jo que és un tipus de poesia pròxima als millors textos periodístics compromesos i que diria jo que s’ha donat en alguns autors de l’Horta de València i de Castelló conforme la situació democràtica avançava, envellia i es degradava potser com una mena de reacció a la buidor que s’estenia per l’espai públic de la vida col·lectiva. Com a mostra del quefer de Manel Alonso i ja per acabar la meua presentació, els llegiré el poema «Mig dia d’estiu a la marjal del Moro» que va compartir amb mi el preciós llibre i exposició Jocs florals a Cavanilles pensat i dirigit amb mestratge per Martí Domínguez des de la Universitat de València el 2005.

MIGDIA D’ESTIU A LA MARJAL DEL MORO

El sol vertical, el cel ras i transparent,
la marjal encrostissada,
les séquies amb un didal d’aigua.
No se sent ni el cant persistent del grill
ni el raucar monòton de les granotes,
només una remor llunyana d’ones.
El paisatge sembla desert,
però milers d’ulls ens guaiten
mentre travessem els senderois ocults
entre matolls de corriola, joncs i senill.
Nus com indígenes d’un impossible Amazones mediterrani,
ens imaginem exploradors
en un brosquil immens, ubèrrim,
que no és més que una illa al bell mig de l’asfalt,
un parc natural de joguina
a l’espera del seu depredador de ciment.
De colp i volta alça el vol poruc un collverd
amb un batec feixuc d’ales.
Una por antiga, primària, es dibuixa en la mirada.

***
Text llegit per Gaspar Jaen durant la presentació de l'antologia poètica Quadern dels torsimanys/Cuaderno de los trujimanes a la llibreria Ali i truc d'Elx el 22 de novembre de 2012.

1 comentari:

  1. Manel, estic molt contenta que m'haja arribat
    aquest pàgina Literaria tan emocionant i al meu entendre tan bona literariament i humanament parlant. Tinc ganes de llegir ja QUADERN DELS TORSIMANYS.

    ResponElimina