dijous, 23 de juny del 2011

ELS SOMRIURES DE LA PENA






Tot llibre té una justificació: ja siga sentimental, comercial, personal, o etcètera. Però, per a descobrir quina pot ser la força motriu que ha mogut el mestre puçolenc a crear Els somriures de la pena, cal arribar al final, concretament, a l'últim conte: "Què passa amb els nostres records?". Amb el "jo" protagonista –en cada ocasió, adaptat a diferents personatges: l'avi, el pare, el fill i, fins i tot, el gat-, Alonso traça una trentena de relats personals rescatats de la memòria, d'aquell calaix que s'ho vol arxivar tot, i ens delecta amb unes històries escrites d'una manera exacta, sense res sobrant, i amb els ingredients necessaris per a un aliment que ens omplirà el cervell de reflexions.
Un bou al davant, el treball a la terra, una casa vella, una habitació sense portes, uns gats familiars, la gossa Lloba, una cabra amb necessitat de pares, escenes al bar, una àvia amb insomni, una mare amb els estalvis ben guardats i un fill amb ànsies de tenir una setmanada una mica més ampla, una escola feixista, els discursos de l'una, grande y libre, la mort personificada, uns poetes vanitosos que es compren els seus propis llibres, l'encàrrec de teixir la lletra de l'himne d'un poble a les portes de les eleccions... Al llarg de les tres parts en què s'estructura l'obra, encapçalades cadascuna amb un refrany ("Qui no té tall rosega els ossos", "Memòries sense cistell? Té les plantes al clatell" i "Maleïda la dent que es menja la sement"), podem trobar una sèrie d'episodis extraordinaris que ens mostren la vida des d'abans de la República fins als nostres dies. Si n'haguera de destacar un –feina difícil– potser esmentaria "La solució". Amb gairebé quatre pàgines, Manel Alonso ens descriu la situació de l'escola franquista, i amb la tècnica de posar-ho com a rerefons, sense la necessitat d'emmarcar clarament de què parlarà. M'explique: són les diferents dèries d'un alumne les que ens presenten què s'ensenyava a l'assignatura d'Història nacional. "Qui era el cosí del senyor Ribera que sense anomenar-lo tot el món sabia del parent en concret de qui es parlava? (...) La solució, a la fi, li la va donar la seua iaia: li deien José Antonio, com el carrer que tot el món, fins i tot l'alcalde, anomena Barreres", són algunes de les cabòries que li ballaven pel cap a Toni. Una mirada ignorant, la de la infantesa, que és la que ens conta com es vivien aquells anys de la postguerra, sense saber massa bé què passava als carrers. A més de l'extrema violència d'un model educatiu opressor, dictatorial i nacional, que no pensava, que actuava a bastonades. D'ací, em quede amb l'últim paràgraf: "Adolorit, netejant-se la cara amb un mocador de tela, mirà els fantasmes dels seus morts i aleshores va arribar a saber la resposta a per què havien construït una escola sobre el vell cementeri. De tan senzilla que era, no se n'havia adonat: perquè els difunts protegiren els xiquets de la violència inexplicable dels adults".
I seguim amb la innocència de l'edat, arribem a "La llarga ombra del feixisme", on es recorda aquells avis i àvies que van lluitar en una guerra per allò que els diccionaris anomenen "llibertat", i que mai s'ha deixat entreveure. Nét de comunista? Quedaves marcat. Nét de socialista? Quedaves fixat. Nét d'anarquista? Quedaves fossilitzat. No hi ha dubte que, a més de l'excelsa qualitat literària de l'autor, amb un llenguatge adequat a cada situació, a cada acció, amb unes frases que bé podrien ser aforismes per ser com són tan lapidàries i expressives, podríem agafar aquest recull de contes i utilitzar-lo com un aprenentatge d'una època grisa, negra, com un pou sense fons, on els nostres majors van lluitar, van sofrir i -en veu alta podem exclamar-ho, malgrat que pensen el contrari i afegint-hi alguns matisos- van guanyar.
L'última part, ja en el present més o menys immediat, és la del somni d'esdevenir escriptor, com ja avança l'últim conte de la segona: "Sentia que el camp no era el meu lloc, que calia fugir-ne, trobar una drecera que em portara cap on jo volia anar. Això em fa pensar que potser no siga més que un impostor en el món on sóc ara, un trànsfuga, i que tots aquests anys potser han estat debades". Evidentment, aquells anys sí que van ser de gran utilitat, encara que fóra per a materialitzar ara uns records que no caben en fotografies, uns records que tenen vida pròpia, uns records que ens ensenyen més que un llibre d'història, uns records amb sentiment, uns records amb passió, uns records on la tendresa, la por, la mort, la fam, la guerra i la postguerra, la infantesa, la joventut, la vida, la família, l'alegria amarga i l'amargor més dolça ens permeten somriure-li a les penes humanes.




(Article publicat al blog El nét del tio Pipo el 22 de juny de 2011)

divendres, 17 de juny del 2011

ELS SOMRIURES DE LA PENA






Manel Alonso i Català es despulla i ens fa una radiografia literària en Els somriures de la pena; d’ell mateix, des de la infantesa –i més enllà, des del record de familiars i personatges del seu entorn–, i del seu espai vital que és Puçol –Pouet és el Macondo particular d’Alonso i Català–. Però tot i bastir històries molt concretes i pròximes a l’autor –quan no autobiogràfiques–, tenen el grau d’aprofundiment literari adequat perquè facen volada i es convertesquen en arquetipus que tots podem reconéixer, i per tant validar-se universalment.
Manel Alonso ens fa una declaració d’intencions ja en el mateix títol del llibre sobre allò que anem a trobar-nos en encetar la lectura. Els somriures de la pena ens indica que el joc literari ens farà arrancar més d’un somriure; però serà un d’aquells gestos que naixen des de l’amargor viscuda. La mà de l’autor ens farà còmplices solidaris de la pena que provoquen personatges i situacions.
Estructura el llibre en tres parts. I de bell nou ens deixa tres títols molt ben trobats.
El primer bloc l’anomena: Qui no te tall rosega els ossos.
Si totes tres parts formen l’esquelet dels records autobiogràfics de l’autor, la primera part és la més allunyada en el temps. Experiències i personatges són rescatats de la voracitat de Chronos. És la part en què els records assoleixen el to líric més elevat i, també, els relats que estan més literaturitzats. És com si aquests records, per eixir dels llimbs de l’oblit, exigiren uns bolquers de brodats delicats i exquisits.
Passegem per la vida dels personatges –arquetipus d’exhomes, podríem definir-los, o d’homes fracassats– en una isotopia on la mort sempre és present. Personalment en destacaria un parell d’ells, La promesa i El compte per ser narracions altament colpidores amb un excel·lent tremp literari.
Són contes per a ser llegits d’un en un, sense presses, i assaborir l’estranya atracció que exerceix la misèria i la desgràcia. Són narracions amb el ritme líric de la poesia, que se’t posen al cor com una sageta de dolç verí.
El segon bloc és Memòries sense cistell? Té plantes al clatell.
En aquesta part, la tanda de contes són més propers en el temps –darrer quart del segle XX, si fa o no fa, on trobem històries també viscudes des d’una inacabable postguerra fins a les primeres passes de la democràcia. Com que les variables temporals estan més properes a l’autor, el desenvolupament perd una certa intensitat lírica per acostar-se més a la tècnica del dietarisme. El mateix autor ens diu en el conte La cabra pàg 97 “ la llengua se’m desferma i, tot loquaç, òbric la porta dels records i em deixe dur per les imatges del passat”. Més endavant, pàg 100, afig “De sobte he callat. [...] Mentre bevia, he sentit des de l’altre extrem de la taula algú que em demanava que els contara alguna cosa més i me n’he sentit incapaç”. I ací enllacem amb un tret que caracteritza tot el volum: l’oralitat. Tot i que estem llegint, ens fa la impressió que treballa més l’òrgan de l’oïda que el de la vista. Hem pres cadira i estem escoltant els contes que aparentment estem llegint.
En aquesta part apareixen amb molta força els animals domèstics com a elements inserits de ple dret dins de l’àlbum familiar, dins de la memòria vital de l’autor. Gossos, cabres, gats, però també estances fosques i tristes de casa pobra, personatges locals que a força de repetir-se i generalitzar accions que toquen el moll de l’os de l’home esdeven arquetipus: el fascista, el malfaener, el borratxo, el xulo... i també la religió fosca i castigadora, el futbol... tot plegat conformen la isotopia d’aquesta part del llibre.
En la tercera part: Maleïda la dent que es menja la sement. L’autor ens porta a una actualitat més o menys extensa i el dietarisme quasi que acaba sent una col·lecció de trets biogràfics de diverses persones quasi identificables; moltes d’elles del món de les lletres. La isotopia d’aquesta part es mou al País Valencià entre editors, autors, artistes, mercat, tertúlies...
En el penúltim relat acaba donant tot el protagonisme, com si d’una metonímia homenatge es tractara, al gat familiar. És l’animal qui ens retrata l’univers familiar de l’autor.
En l’últim conte, l’autor arreplega els sentiments que ha anat escampant al llarg del llibre i ens llança als que còmodament hem estat escoltant-lo la gran pregunta: On aniran els records quan no hi haja qui els sostinga?




dilluns, 13 de juny del 2011

ELS SOMRIURES DE LA PENA A CASTELLÓ I A SAGUNT

Els passats 8 i 10 de juny dins de la mini-gira de presentacions que Manel Alonso està fent del llibre Els somriures de la pena (Onada edicions, 2011), va passar per Castelló i Sagunt.
El dimecres 8 l’escriptor Joan Andrés Sorribes va ser l’encarregat de presentar a la llibreria Babel de la capital de La Plana Els somriures de la pena del qual va arribar a dir que era un recull de narracions breus extretes en gran part de la biografia de l’autor.
El divendres 10 de juny, a l’Espai BLOC de la capital del Camp de Morvedre, Federic Aznar va ser l’encarregat d’apadrinar la presentació del llibre, del que va fer una encesa defensa i fins i tot es va atrevir a llegir un dels relats que més l’havien copsat.
Per a tancar l’acte Juanen, del grup Infussió, va cantar el poema Entrar del poemari Si em parles del desig (Onada edicions, 2010) i Garri, del grup Tapineria, va cantar el poema Gemegant el teu nom del poemari A tu, del viatger estrany (Quaderns de Rafalell, 1991)



Joan Andrés Sorribes i Manel Alonso a la llibreria Babel


Federic Aznar i Manel Alonso a Sagunt



Juanen cantant Entrar



Garri cantant Gemegant el teu nom

dimecres, 1 de juny del 2011

UN ANALISI DEL POEMA DONA (II)

(Manel Alonso i Carles Pastor autors de la lletra i la música de Dona)


Per Natalia Aragonés (1)


1.AUTOR
Manel Alonso és un escriptor, editor i periodista valencià reconegut pels premis que porta acumulats i la seua llarga obra poètica. Dona, és la seua aportació al disc Els ulls de Bob on Carles Pastor canta a onze poetes valencians i n'és una de les mostres de la poesia valenciana contemporània que per el seu afany de transcendència ha sigut traduït fins ara en dotze idiomes diferents. Dona, ha sigut extret del llibre Correspondència de guerra (Editorial Aguaclara, Alacant) de Manel Alonso i va rebre el XIII Premi de Poesia Paco Mollà (2008).
2.ESTRUCTURA
Dona té una estructura organitzada en quatre estrofes de 4 versos de rima i mètrica lliure, que fan un total de 16 versos. Amb una estructura interna en la qual s'esmena el terme "dona" i títol del poema, al principi de cada estrofa, com a introducció de quatre versos. Cadascun amb un significat diferent, pero tots tenen en comú i fan referència al mateix la "dona".
3.MOTIUS I TEMES
Cada estrofa parteix d'un motiu interiorment dramàtic en referència a la situació que viuen moltes dones de classe mitja i treballadora que a més de suportar una situació social i laboral injusta pateixen, sovint en silenci, la tragèdia de la violència domèstica.
1ª estrofa: en referència a la doble personalitat del maltractador galant i cavaller però a la vegada drac i monstre bicèfal tanmateix el seu caràcter pot ser pacífic que de cop i volta es pot tornat brusc i violent.
2ª estrofa: fa referència a la situació que la dona viu, la seua casa es converteix per a ella en una cova que es testimoni directe de la seua melancolia i amargura que va en augment, que li impedeix veure cap llum d'esperança i tirar cap endavant.
3ª estrofa les circumstàncies porten a la dona a tornar-se boja i encara pitjor el que quedava de l'amor s'enfosqueix encara més i ella s'omple de rancor.
4ª estrofa en referència al sentiment d’empresonament que la dona sent i ha de suportar, troba inabastable l’anar-se'n lluny per fugir del perill, ha de continuar abans d’aconseguir la gloria patint l'infern, el dolor causat sobre la seua pell, tant físic com moral i que perduraran encara un cop acabat l’infern.
És un text literari que busca a través d’una cadena d’imatges poètiques fer commoure la consciència del lector.
4.LES COORDENADES ESPACIOTEMPORALS
L'espai i el temps es fusionen en la percepció de la crueltat en que se sent submergida la dona, el seu habitacle és presentat com a espai en que els seus sentiments negatius floreixen a flor de pell i van en augment. Un altre espai descrit n’és el paradís (lloc abstracte), concretament en la quarta estrofa com a lloc on escapar, per acabar amb el sofriment que la dona sent, però tanmateix es representa com un espai gairebé inabastable.
Es recorre a l’ús del present amb valor atemporal del qual no por inferir-se un abans ni un després, es llegeixi quan es llegeixi cobrarà un valor actual, a més ja de per si la violència de gènere es un tema d'actualitat i sovint molta gent s'identifica amb els casos que surten a la llum.
En les quatre estrofes es mostra la successió en ordre cronològic de l’engany en el que acaba immersa la dona.
5.LA VEU DEL JO
El jo poètic s’anuncia en tercera persona que fa més patent el vincle admiratiu del jo cap al personatge al qual es dirigeixen les paraules del poeta, el lector/a es pot sentir més identificat amb la veu lírica de la dona a qui va dirigit directament com a (Tu) que amb personatge de l’home violent capaç de les carícies més tendres cosa que mostra una doble personalitat a que la dona ha de fer front o acabarà patint.
L'actitud lírica del poema és sempre dramàtica i melancòlica, ajustada d'un lèxic negatiu que reafirma la situació d'amargura de la dona: lligada a una cadena impossible de rompre; l'infern el blau sobre la teua epidermis...
6.TIPOLOGÍA TEXTUAL
Es un text descriptiu i utilitza la funció poètica que apareix per expressar l’atenció sobre la seua paraula i manifesta el llenguatge amb un objectiu impactant. El poema combina la descripció en gairebé tots els versos i la modalitat enunciativa, també.
7. LA LLENGUA: REGISTRE Y SINTAXI
El registre és propi del llenguatge poètic ja que el lèxic no és senzill, sinó que es busca la bellesa de la paraula, de cada vers i de cada estrofa.
La sintaxi no gaudeix d’estructures massa complexes, té estructures atributives com (vers 5) la teua llar és una caverna amb hipoteca i coordinades: copulatives com (vers 1) el galant i afable cavaller que estimes.
8.FIGURES POÈTIQUES
El terme dona és un clar exemple d’anàfora, repetició de la paraula al principi dels quatre versos del poema. Es podria considerar també una polisíndeton (vers 1.2) el galant i afable cavaller que estimes i el drac de pensa sinuosa i torturada que tems.
Fa un paral·lelisme d’imatges en expressar la bipolaritat de l’home (vers 2.4) és un monstre bicèfal capaç de les carícies més tendres, generador també d’una violència sobtada i cruel.
9.VALORACIÓ FINAL
En conjunt, Dona és un poema ben representatiu i amarg de la penúria que pateixen moltes dones a les seues pròpies carns, l’artífex Manel Alonso, descriu i transmet una imatge que s'acosta a moltes realitats.
Les dues veus que es fusionen en el disc per donar la suficient intensitat que requereix un poema com aquest son: Carles Pastor i Miquel Gil, el primer s’ha de dir que ho fa com bé sap de meravella, però el segon amb la seua entrada li dona una emoció al poema molt inesperada que gràcies al to de la seua veu desgarrada aconsegueix la intensitat esperada.
Gràcies al conjunt de la veu, la lletra i la música crec que el poema pot arribar a commoure sense que el receptor l’hagi entès de cap a peus i això no es gens fàcil d’aconseguir.
Crec que l’autor ha sabut plasmar un tema com la violència de gènere gairebé a la perfecció, i que ho diu d’una forma que els versos traspassen a la realitat sobretot amb l’acompanyament melòdic.
El més sorprenent de tot, però, és com el poeta, independentment de si la seva implicació és més o menys directa dins del poema, aconsegueix fixar amb paraules un retrat prou definit de la pròpia realitat i, alhora, gaudir de certa credibilitat. Sense més, puc dir que un cop llegit i analitzat Dona de Manel Alonso i Català he pogut apreciar la genialitat estilística de l’autor a l’hora d’escriure els seus poemes: en aquest cas, fent de la veu de la realitat la bellesa de la paraula.

(1) Alumna de Primer de Batxiller del Col·legi Juan XXIII de Burjassot.