dilluns, 23 d’agost del 2010

EL TEMPS NO VOL QUEDAR PENJAT




Llegeixo gairebé d’una tirada El temps no vol quedar penjat, que l’autor, Manel Alonso, va donar-me en mà a la trobada de Cornudella de Montsant. El llibre, que a penes arriba a les 54 pàgines, duu per subtítol Dietari dels primers noranta. Aquest subtítol m’atreu pel fet que, al calaix, hi tinc desat justament un dietari que vaig escriure en aquella època, quan encara no existia internet però sí els ordinadors, que llavors eren autèntiques màquines d’escriure electròniques i, doncs, permetien guardar i corregir el que s’escrivia amb una comoditat incomparable amb les velles màquines mecàniques. La sort va ser haver-lo imprès, en paper continu. Perquè algunes coses escrites i no impreses van morir-se el dia que aquell primer ordinador va dir prou. Així doncs, es tracta d’un dietari coetani i això va cridar-me l’atenció. La curiositat de llegir un dietari publicat i establir paral·lelismes amb el meu inèdit ha estat un element poderós per llegir-lo. No menys que l’interès per conèixer una veu que a primer cop d’ull relacionava amb l’Aljamia i amb La Forest d’Arana, iniciatives que em sonaven i que mai no havia a arribat a conèixer directament.
Amb Manel Alonso ens portem quatre anys i la lectura del dietari em permet comparar l’estadi en què es trobava la seua trajectòria vital i literària amb el que jo tenia entre mans llavors. El que resulta més xocant és que sense la trobada d’escriptors de Cornudella, jo encara en seria desconeixedor, d’ell i de la seua literatura. Manel Alonso, a la llum de la breu coneixença directa que en vaig poder fer a Cornudella, del que diu en el dietari i del que li he pogut seguir fins ara a internet, pot qualificar-se com un home de cultura i escriptor convençut. Cosa que ubicada a Puçol i comarca explica molt de la seua trajectòria pel que fa a la difusió i el reconeixement de la seua obra d’escriptor i de dinamitzador cultural. Jo no sé què hauria estat d’aquest País Valencià nostre, desbaratat per la democràcia espanyola. Hi havia i hi ha una empenta cultural i literària com mai la hi havia haguda des del segle XV, i les estructures polítiques, culturals, mentals espanyoles l’han menada a un ostracisme insòlit, perquè almenys, en la versió original, qui anava a l’ostracisme era deportat als confins de la nació i avuí, al País Valencià, els confins de la nació comencen a la porta de casa, si no es giten a dormir al propi llit. En aquest sentit, l’afany que l’escriptor primerenc explicita en el seu dietari, la seua cabuderia dinamitzadora i escriptora, el fan aparèixer com una persona centrada a portar a terme una determinació personal que se sustenta en la mateixa base que qualsevol moviment cultural europeu digne de ser tingut en compte.
A diferència de la meua pròpia trajectòria, més endarrerida cronològicament respecte a la seua i també, com ho diríem? més despistada, Manel Alonso coneix els escriptors coetanis, organitza tertúlies, publica una revista, l'Aljamia, i algunes altres edicions, només per la seua inclinació literària, creativa i d’acció pública. Tot això, amb anècdotes d’allò més curioses de saber, apareix consignat en les seues notes breus, com destriades d’un flux narratiu bastant més extens. Juntament amb notes de caràcter més personal, en què apareix el seu cantó més reflexiu en relació a la creació literària, que tot just està començant a donar els seus primers fruits homologables a ulls de si mateix. Juntament amb algunes de les seues peripècies literàries arreu dels Països Catalans, on fins i tot hi apareix Albert Calls, que vaig conèixer com a llibreter el 1995, quan ell ja hi havia establert contacte.
Això que ja s’ha dit: en un país normal, la figura de Manel Alonso, autor i editor de llibres tan ben editats com aquest El temps no vol quedar penjat o com Si em parles del desig, poemari eròtic, serà considerat com un referent de bon gust. Ja sabem que entre l’academicisme principatí i el popularisme regnícola hi ha un debat que bé ens agradaria que fos de primera línia. I que la barroeria política i l’abeurall cultural en qualsevol de les seues formes comunitatícoles no foren l’excusa per a tapar una vitalitat creativa com la d’aquest polifacètic escriptor. Pel que diu, potser la seua aspriació com a dinamitzador cultural ja es donaria per satisfeta. Amb tota seguretat, el seu deler creatiu, no.
Un exemple a seguir.


(Publicat el 6 d'agost de 2010 al Blog Triticària)

dilluns, 16 d’agost del 2010

LA POESIA, LA PASSIÓ, LA VIDA




La poesia, la passió, la vida. Amb aquestes paraules i en aquest ordre, Manel em va deixar signat el poemari Oblits, mentides i homenatges a la Fira del Llibre de València el passat mes d’abril.
Vaig apropar-me als Jardins de Vivers aprofitant una vesprada esplèndida de divendres per a gaudir de l’ànima de les lletres, i els vaig trobar tots dos, poeta i poesia, a la Caseta de Libres de Sento. Per a no dir mentides i amb por de cremar en la foguera del desig –com poema en el llibre– , no els vaig trobar, vaig anar ex professo a buscar-los. M’havien parlat tant i tan bé del seu premiat poemari Correspondència de guerra que considerava una obligació de lector adquirir-lo; i quin millor lloc que aquell, on cada gram de pol·len que es respira és una muntanya de cultura, sota un cel límpid i un perfum de flors esclatades a la vorera d’un passeig primaveral, per a fer-ho. Però, de vegades, la literatura és capritxosa i vol fer-te un homenatge personal perquè no oblides d’on véns, i no digues a ningú més mentides d’on vas.
Damunt de l’expositor, entre un embolic de llibres que sotjaven per tot arreu i als quals de tant en tant feia una ullada mentre parlava amb el Manel, el vaig trobar. Li sobresortia el llom color crema tan obsessiu, discret i elegant que vesteixen per a la festa de les lletres les portades de la seua obra poètica. De sobte, l’agafí com un tresor i els meus records es remuntaren anys enrere, a la Biblioteca d’Aldaia, on va començar veritablement la meua història d’amor amb el poemari Oblits, mentides i homenatges.
Començava el nou segle quan un matí de dissabte buscava apunts per a un article d’opinió entre els volums de poesia valenciana que abarroten, com cap altres, les prestatgeries de la Gil Albert d’aquest poble de l’Horta Sud. A cavall entre Francesc Almela i Vives i Vicent Andrés Estellés –molt pocs poden enorgullir-se de tenir els seus llibres escudats per les obres d’aquests poetes a les biblioteques del País Valencià– va sortir pegat als meus dits un exemplar d’Oblits, mentides i homenatges, de sobte vaig agafar una cadira i els poemes anaren caient pels meus ulls com fruita madura. El segon d’ells em va arribar a l’ànima i no vaig dubtar que estava davant d’una obra sublim que havia de comprar com fóra per a la meua particular biblioteca.
En cloure el llibre amb el poema V de Marines: «La brisa del mar / és com el pas del temps / que se’ns menja la vida», vaig pensar que la seua obra en general –en aquells moments sols tenia publicats dos llibres de poesia– i aquest poemari en particular no se’ls menjaria mai aquesta brisa del mar d’esperit indomable, tot al contrari, perduraria en el temps com una roca ferma, com una illa indestructible al mig de l’oceà de la paraula, perquè molt ben parit deu estar un poemari o molt boig l’autor quan pensa i dedica bona part dels poemes a la gent que estima.
Fent un símil taurí –que tan poc agrada a Manel–, un torero surt a l’arena i brinda al públic una feina d’art quan coneix la saó del que està a punt d’oferir. Aquest és el cas d’Oblits, mentides i homenatges, una gran obra on el poeta es despulla i torna la vista enrere per a recordar el gran mestre i amic Josep Maria Ribelles, Mercedes Catalá, de memòria velada per l’Alzheimer, l’inseparable amic i poeta, quasi germà, Vicent Penya, el novel·lista i assagista Agustí Peiró, l’etern Ausiàs March, Vicent Andrés Estellés, estàndard de la poesia en el nostre País i, com no, amb un poema agredolç ple de ràbia i sentiment, el record del seu pare i del seu avi, que jauen junts somiant encara en festejar la sort.
Tot això és Oblits, mentides i homenatges, un llibre de poemes d’aquest viatger estrany en el qual esclaten les lletres. On l’autor es confessa a la manera d’Estellés i on «torna a l’inici / des de la maduresa / per a refugiar-se / de les desfetes del temps».

dilluns, 9 d’agost del 2010

POESIA PER A LA DIGNITAT HUMANA


(Dalt d'esquerra a dreta Sebastià Alzamora, Josep Ballester, Manel Alonso i Vicent Marçà a sota Josep Manuel Sanabdon)


Per Josep Manuel Sanabdon


Amb Correspondència de guerra Manel Alonso va guanyar el XIII premi de poesia “Paco Mollà” convocat per l'ajuntament de Petrer. La cita de Stig Dagerman que encapçala el llibre, és tota una declaració de principis: “¿Com és possible comportar-se, per una part, com si al món no hi hagués res més important que la literatura, quan, per l'altra, és impossible deixar de veure al teu voltant gent que lluita contra la fam?”, com tampoc no és casual la dedicatòria del primer poema “A Manel Garcia Grau, autor de La ciutat de la ira, poeta que va tenir com a objectiu primordial utilitzar la paraula poètica per defensar la dignitat de les persones humanes. Aquest primer poema comença amb un vers que diu “un poeta no és cap corresponsal de guerra”, però paradoxalment estableix un paral·lelisme entre el poeta i el corresponsal de guerra que explica totes les desgràcies que succeeixen al seu voltant: “Ferit, s'asseu en la trinxera/ i vessa sobre un tros de paper/ tots i cadascun dels udols dels gossos perduts,/ bastonejats per la crueltat i la ignomínia,”. El poeta no pot ser neutral, “Darrere d'un genocidi/ hi ha un poeta orb/ (...) /Darrere de l'alliberament/ hi ha un poeta lúcid” , diu el subjecte poètic.
Aquesta defensa de la dignitat comença en el propi país del poeta i la seua relació amb l'estat com a “síndrome d'Estocolm”, “Ella ens enganya i nosaltres la continuem servint”, però tampoc és excusa buscar l'enemic exterior: “allò que ens porta a l'adversitat,/ habita dins de cada membre de la tribu”. En altres poemes es parla de la manipulació del poder valencià que destrueix el país en nom de la democràcia, així com d'aquells que intenten anorrear la cultura del poble que els ha acollit, o de la destrucció de consciències a la que ens sotmeten els diferents poders.
Continua defensant la dignitat humana després en un àmbit més global, primer Europa, a la qui prega que mantinga les seues marques d'identitat: “tingues cura que la riuada/ no s'emporte les teues arrels mil·lenàries”, però també avisa els ciutadans europeus que estiguen amatents a no perdre allò que tant va costar conquerir: “La descurança apàtica/ ens està fent perdre els guanys/ que a un grapat de generacions/ tant d'esforç els va costar aconseguir.”
Finalment el subjecte poètic es posiciona contra una sèrie de xacres que converteixen el món en un lloc on una gran quantitat de gent sofreix per culpa d'altres persones, així son presents la violència contra les dones, la xenofòbia, l'imperialisme, el contrast entre l'opulència del Primer Món i la misèria del Tercer Món, la cobdícia i el poder dels mercats, la destrucció dels paisatges, els xiquets soldats o el record de l'expulsió dels moriscos i les semblances amb la societat valenciana actual.
Contra el que puga semblar no estem davant d'una poesia pamfletària, sinó que estem davant d'un llibre que assoleix moments de gran lirisme i bellesa. Un llibre necessari, per a combatre amb la paraula, els abusos intolerables contra la dignitat humana.

(Publicat a la pàgina web 3x4.info el dia 6 de juliol de 2010)