Per Xènia Dyakonova
Estiu, 1987. Dietari. Manel Alonso i Català. Llibres de l'Aljamia. Rafelbunyol, 2005
El dietari sempre ha estat un gènere perillós i ambigu. Sembla que estigui destinat a la introspecció, que jugui el paper d'un mirall, o de la mirada cap enrere, com la d'Orfeu. Sembla també que hagi de tenir la forma d'un soliloqui o una mena de diàleg amb la pròpia consciència (o amb el propi passat). Sembla que sigui un espectacle per a un sol actor, que al mateix temps és l'espectador i el crític. Però en realitat, com més avancem en la modernitat, en l'època gloriosa de l'estriptis i els talk show, el dietari, fent-los companyia, es converteix en un pretext per a l'exhibicionisme més desinhibit. Ha esdevingut una trampa transparent: una confessió íntima que l'autor mormola a cau d'orella del món sencer. Per tant, abans que res, es preocupa per quedar bé davant d'aquesta orella immensament encuriosida i xafardera. I l'orella li ho agraeix.
Manel Alonso i Català, poeta, periodista i editor valencià, es remunta fins a l'estiu de fa dinou anys, i ens ofereix una radiografia completa de la seva ànima de jove romàntic i una mica egòlatra, com tots els poetes. La seva ingenuïtat sincera a vegades és entendridora: confessa que es va inscriure a l'Associació de Joves Escriptors en Llengua Catalana perquè volia que la gent que l'envoltava el reconegués com a escriptor. En un altre moment dubta de si la seva obsessió per l'erotisme es deu a les seves hormones o a les lectures. Doncs sí que no queda clar, i és aquí on radica l'encant del protagonista: el narrador apareix realment com un camp de batalla entre la libido i l'amor pels llibres. Explica les seves experiències eròtiques i revela els seus somnis lírics amb una franquesa aclaparadora, i fent servir unes imatges i unes metàfores pròpies d'un romanticisme exagerat que avui dia no provoca gaire més que un somriure irònic o indulgent. Tanmateix, cal destacar la capacitat que té l'autor de recrear la figura d'un noi càndid i espontani, somniador fins a les últimes conseqüències, honest amb si mateix (ergo, amb el lector), social i addicte a la inspiració poètica. El que falla és que la descripció de la seva vida quotidiana al llarg d'aquell estiu llunyà és de vegades massa fotogràfica, massa documental, sense passar pel filtre d'aquesta màquina maliciosa que és el llenguatge. I el llenguatge, al meu parer, sempre és literari.
Diari Avui, 19 d’abril de 2006
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada