divendres, 14 de juliol de 2017

LES PETJADES DE L'HOME INVISIBLE



Per Vicent Luna i Sirera

Fa uns  dies vaig acabar de llegir el dietari Les petjades de l’home invisible (Quorum Llibres, 2017)la darrera publicació de Manel Alonso i Català. Un llibre on l’escriptor de Puçol ha anat escrivint al llarg de vint-i-quatre mesos les seues preocupacions, emocions, frustracions, neguits, projectes, denúncies, passions….Per poder-lo publicar, Alonso ha hagut de recórrer a un micromecenatge: “he passat hores i hores enviant mitjançant el correu electrònic a amics, coneguts i saludats un resum del projecte, demanant-los que se’n feren mecenes a canvi d’una recompensa”.
Quan hom acaba de llegir aquest dietari, s’adona del mèrit que té el treball d’Alonso. I té mèrit, repetisc,  perquè no és el prototip d’escriptor que la majoria de la gent coneixem, és a dir el d’aquella persona que, a més del seu treball de professor, mestre, metge, advocat, etcètera, es dedica a escriure i publicar llibres. Doncs no,  Manel Alonso és un home autodidacta i, com diu ell, s’ha fet a si mateix: “m’he passat la vida amb llibres en les mans, però tinc pocs títols acadèmics. He aprés a escriure la meua llengua pel meu compte. No sóc filòleg, ni mestre, ni professor, i mai no he tingut la pretensió de ser-ho, el meu objectiu en la vida és ser escriptor”. Efectivament, és un ofici meritori perquè voler viure dignament al País Valencià, del treball únic d’escriptor, és molt i molt difícil. Ell mateix ens ho diu clarament: “m’agrada treballar. Tinc un treball senzill, mal pagat, que alguns ni tan sols consideren treball. De fet, les oficines de l’atur no el tenen reconegut en el seu catàleg d’oficis i professions. Però jo m’alce cada dia i em pose mans a la faena content, feliç”. Alonso és feliç escrivint cada dia, però malauradament “la literatura no dóna beneficis […], és l’únic ofici en el qual es pot arribar a pagar per tal de treballar”. I per això no té més remei que buscar, “amb un punt d’esperança, faenes, faenetes i faeniues que apareixen només de tant en tant, i que em donen per anar tirant, tirant poc”.
Aquesta precària condició laborar de l’escriptor de La maledicció del silenci (1992), m’ha fet recordar uns versos de Vicent Andrés Estelles on diu: “No tinc altre remei, no hi ha solució./He d’escriure i a més he de recórrer /diaris i revistes per tal que m’ho publiquen,/per tal que em paguen bé,/ per tal que m’asseguren/nou dies de menjar, exactament nou dies (Obra Completa 1. Recomane tenebres). Però és que aquella situació laboral que tenia el poeta de Burjassot era, si fa no fa, la mateixa que patia Joan Fuster que, dedicat en cos i ànima a llegir i escriure des de la seua Sueca, havia de produir un fum d’articles diaris, com Estellés, per poder sobreviure com a escriptor. Si tenim en compte la situació de precarietat de la nostra llengua, producte de la secular persecució que ha patit (i continua patint) pels governs d’Espanya de tots els colors, i governats per reis, regines, vàlids, dictadors, presidents i tutti quantti,  és comprensible que Estellés, Fuster i tants altres escriptors, tingueren problemes per viure dignament d’escriure en català, en uns moments on la nostra llengua estava proscrita de l’ensenyament i de quasi tot. Ara bé, és increïble i lamentable que després de quatre dècades, ai las!, els escriptors actuals continuen tenint els mateixos problemes. I tenen els mateixos problemes perquè els índex de lectura d’aquest país són una vergonya. Les dades aportades pel secretari de l’Associació d’Editors del País Valencià són molt decebedores. Tant dolentes que el percentatge de valencians que lligen en valencià és inferior al de navarresos que ho fan en basc, no supera el tres per cent. Però, i la gent que assisteix als actes culturals? Alonso ens diu que “la immensa majoria dels ciutadans són aliens a tot aquest moviment, el qual és cosa d’agitadors i activistes culturals, editors, llibreters, professors i mestres. Hi ha una part minsa de la ciutadania que atén la crida de fires, firetes i firiues dels llibres, altres ni saben que se celebren. Bona part d’aquestes activitats acaba sent endèmica. Activitats al voltant de la poesia o de la narrativa on només trobes poetes, narradors i els seues sacrificats acompanyants”. I aquesta situació que clama al cel, és la que, entre altres, denuncia aquest escriptor.
I és que la pregunta obligada hauria de ser: com és possible que a partir de l’entrada en vigor de la Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià (LUEV) l’any 1983 la situació no ha canviat gaire, i els nostres escriptors continuen igual o pitjor? La contestació a aquesta decebedora realitat és complexa i perplexa, com ho és el mateix país (Josep Vicent Marqués dixit). Manel Alonso, i tants i tants valencians que estimem la nostra llengua i cultura, ha reflexionat al respecte: “passe hores donant-li voltes a coses tan complicades com ara el comportament d’una societat davant del fet cultural en la seua llengua i en la del veí. No sabeu les hores que he invertit en soledat pegant-li voltes al tema!. I en aquestes reflexions Alonso arriba al moll de l’os: “tants anys de Direcció General del llibre, de gabinets de promoció del valencià, tants anys d’ensenyament en valencià i amb un resultat tant calamitós[…]tots aquells que han tingut l’oportunitat d’aprendre a l’escola en valencià no lligen llibres en valencià. Això és molt greu, perquè ens parla del terrible fracàs de tota una societat. Fracàs de més de trenta anys de polítiques educatives que no han servit per a res. Bo, sí, per a donar un bon sou a directors generals que s’han estat gratant el baix ventre. Diners llançats al poal del fem que han pagat campanyes fallides[…] Es publiquen a l’any uns quants títols en tots els gèneres literaris d’un gran nivell. En aquest sentit, els creadors sí que han fet els deures durant aquests trenta anys i a mesura que han anat madurant ens han oferit obres més ambicioses i de més alta qualitat literària […] però els escriptors valencians han de balafiar una gran energia i imaginació per tal de visualitzar la seu obra en una societat que viu d’esquenes al fet creatiu en la seua pròpia llengua[…].Tinc la sensació que algú, des d’alguna obscura fundació ha dissenyat el fracàs de les polítiques de promoció lectora i lingüística al País Valencià. No em crec que siguem un poble diferent a l’israelià, el flamenc, els basc, el gallec. I encara que haja estat dissenyat per ments malaltes, el fracàs és de tots”.
Efectivament, el fracàs és de tots, tot i que, com deixa caure Alonso, jo si que estic convençut que hi ha una intenció malèvola, pensada, dissenyada i portada a cap, per fer descarrilar la normalització a casa nostra. Però, tot i així, s’editen més llibres en català que mai, tenim més escriptors i editorials que mai, s’organitzen més actes culturals que mai, les Trobades d’Escoles Valencianes mobilitzen a més alumnes, pares i mares que mai… però malauradament la lectura i compra de llibres en valencià és ínfima. Què ha passat doncs? O millor dit, què està passant? Ha passat que en vint anys de governs del PP no ha hagut cap projecte per avançar en la normalització del català, es van eliminar les ajudes i subvencions a les entitats cíviques i culturals, es va frenar l’ensenyament en valencià, es va utilitzar la RTVV per banalitzar la nostra llengua, no es va demanar el requisit lingüístic als funcionaris, no es va potenciar la creació de cap periòdic, etcètera, etcètera. I aquesta política de desvalencianització, en benefici d’una clara espanyolització, ens ha portat on som. I som en un país on la seua llengua pròpia és, tret del sistema educatiu, invisible. Invisible en la sanitat, la justícia, els mitjans de comunicació, la policia, l’administració, les empreses, el comerç, el cinema…La conclusió és que un alumne, encara que haja tingut tot l’ensenyament en valencià, quan deixa enrere l’etapa educativa s’adona que una de les llengües oficial és invisible, i quan intenta viure plenament en valencià no ho pot fer, o tot són problemes. El resultat final, a no ser que hom ho tinga molt clar i siga un militant lingüístic, és que la majoria de la gent abandona una llengua per passar-se molt còmodament a aquella altre on ho té tot, absolutament tot i sense cap problema.
Manel Alonso, que és un gat vell, que n’ha vist de tots els colors i per tan desconfia dels polític, es pregunta si aquest nou Govern del Botànic, “aquests suposadament valencianistes faran possible la vertadera normalització del valencià, n’incrementaran l’ús social, sostindran una indústria cultural i informativa en valencià i a la fi gaudirem de la pau lingüística que tant i tant anhelem i necessitem. Però no és més que un miratge social, ja que un percentatge alt, altíssim, dels qui han optat electoralment per l’esquerra valencianista li és indiferent la normalització del valencià, o com a mínim no el veu com un tema prioritari”. […] Mentrestant, en cada legislatura anem perdent un llençol, una oportunitat per a fer les coses ben fetes: vertebrar socialment, culturalment, informativament i econòmicament el nostre país, traure’ns de damunt les estructures polítiques heretades d’etapes polítiques anteriors i dignificar una llengua i la cultura que n’emana. Sàpiguen que la llengua i la cultura també creen llocs de treball i riquesa”. Davant d’aquesta nova situació política, que vivim els valencians i valencianes, Alonso és “un observador de la realitat” i, com en tantes altres coses, més aïnes és pessimista,  “perquè no em deixe seduir pel miratge”. Però tot i així, no es d’aquells que es dóna per vençut i com un escriptor de pedra picada continua treballant cada dia per “construir eixa obra en la qual estic invertint tanta energia, esperant que un dia les estadístiques siguen tan generoses com ho som els escriptors valencians que oferim el millor de nosaltres mateixos a una societat que ens menysprea”.
Fet i fet, no deixeu de llegir Les petjades de l’home invisible, en aquest dietari de Manel Alonso copsareu, com he dit adés, les seues preocupacions, emocions, frustracions, neguits, projectes, denúncies, passions… Tot plegat, un grapat de sensacions que no solament són d’ell com a escriptor i valencià compromés amb la seua terra, sinó que ensems també són les d’aquest nostre país, com diria Estellés, “sacsejat d’una banda a l’altra […] excitat periòdicament per forces que tot i recorrent a sofismes sembren confusió i sal”(Consideracions del Mural).Un escriptor que clama al cel, a la societat valenciana, poder viure dignament conreant la nostra llengua. D’un escriptor que, com un nàufrag d’una illa, llança al mar una botella a vessar de missatges, que “mai no ha tingut un no a ningú, que s’ha jugat els diners quan els ha tingut apostant per la literatura d’aquest país (la qual cosa ha deixat en la meua economia una ferida sagnant que mai no aconseguiré tancar). I que els hi diu als actuals governants: “aneu amb compte que l’excés de prudència no vos faça penedir-vos d’haver desaprofitat una oportunitat històrica.”
Llegiu i rellegiu aquestes petjades que ha anat deixant-nos Manel Alonso. Petjades que ens ajuden a reflexionar sobre el país dels valencians. Ell espera “amb ànsia un bon lector que siga capaç de fer la lectura que em privat desitge i que en gausdisca, aquest ha estat un dels grans objectius que he tingut mentre he passat mesos treballant”. I quan acabeu de resseguir totes i cadascuna de les petjades feu com jo, escriviu-li, li farà molta il·lusió doncs com diu ell, “no escric per al silenci, escric per a ser llegit” i per això li prega al lector que “des d’allà on estiga, m’envie quatre ratlles on em faça cinc cèntims de la seua lectura. Per davant vaja el meu agraïment”.
Doncs amic Manel, espere que aquest humil lector haja fet la lectura que “en privat desitges”, per descomptat que n’he gaudit, i molt, de la lectura d’aquestes petjades. Que sàpigues que, malgrat “aquesta nostra pobra, bruta, trista, dissortada pàtria”, no ets un escriptor invisible i en necessitem molts com tu per bastir el futur d’aquest país que ja és una mica més nostre. Espere que, quan la tristor et mene a “traure-li pols a la pena”, aquestes quatre ratlles, i la d’altres lector, et doner força i coratge per seguir endavant treballant amb llibertat, construint, com a tu t’agrada dir, “a favor .

Article publicat a In-directe! cat, a la pàgina web de Saó i a Crònica digital,

dijous, 6 de juliol de 2017

LES PETJADES DE L'HOME INVISIBLE


Per Josep Manel Vidal

Manel Alonso ha construït amb Les petjades de l’home invisible un espill-dietari on es mira ell i el seu voltant sense concessions. És un despullament anímic. De vegades encara li sembla veure l’ésser que manté els encontorns del seu propòsit. Però sovint (massa sovint) es percep un esborrall de tinta que el temps ha fet en passar-li per sobre. I se’n lamenta. Voldria ser el seu propi autor i reescriure’s el final. Té por de protagonitzar un llarg, agònic i innecessari comiat.
No és el seu primer dietari, però sí m’ha semblat el més intimista i introspectiu. Manel té la capacitat (i la necessitat) d’inventariar el pas del temps i ho fa amb una exhaustivitat envejable. És un home de memòria prodigiosa, malgrat que ell s’enteste en dir el contrari. Qualsevol que haja tingut l’oportunitat de compartir conversa sap que tinc raó. Però té una visió sobre si mateix afectada per la presbícia de la fatalitat, que veu justificada en tot aquell seguit d’èxits i reconeixements que mai no arriben. D’ací els efectes secundaris de la invisibilitat que creu patir.
Malgrat això manté aquella insòlita perseverança que acaba avivant-se sempre de nous projectes. I es lliura, com diria Joan Dolç, a totes les batalles perdudes. Perquè intueix en el fons que allò més important no és tant guanyar com resistir. I, tanmateix com afirmava Fuster, també intueix que morir-se ha de ser com deixar d’escriure. Perquè escriure és ser-hi. Ens assegura, potser, no la supervivència, però si la pervivència.
Manel Alonso és home de paraula. I ací podeu agafar-s’ho amb totes les seues connotacions conceptuals. Potser no se n’adona, perquè com ell mateix afirma, cal prendre distància per copsar la plenitud profitosa de les coses, però viu al peu de la lletra. Si les persones agafen una determinada categoria en funció de la seua dedicació i el seu esforç, llavors ell és un home imprescindible. Just és dir en el meu cas que, sense la seua mirada de descoberta, sense aquella condició d’òliba atenta als esdeveniments i les persones, jo (i imagine que molta altra gent) sí seria invisible i amb un recorregut mancat de petjades. No és el seu cas, però. Manel és físic i palpable. Té un cor de tinta que bomba incansable. I continua invicte, malgrat les desavinences que manté entre la realitat i els somnis. 


"Ell no ens ho reconeixerà, però va deixant-nos infinitud de petjades en els prestatges de la memòria." 

Article aparegut al blog Filant prim el 6 de juliol del 2017.
....
Josep Manel Vidal (L'Alcúdia de Crespins, 1965). Poeta, narrador i articulista. Ha publicat els llibres de poesia El teu nom és un ésser viu (2011) i La fràgil arquitectura dels teus gestos (2013), així com el llibre de relats  La llum de les estrelles mortes (2017)

dilluns, 3 de juliol de 2017

LES PETJADES DE L'HOME INVISIBLE


Per Salvador Vendrell 

Antonio Machado afirmava en un poema molt conegut el següent: ‘la primavera ha venido./ Nadie sabe como ha sido’. En realitat una fal·làcia de rima fàcil repetida després per milers de persones. El temps és circular i l’entrada de la primavera es produeix cada any. El renaixement de la natura que suposa la seua irrupció ens el narren fins i tot els clàssics, d’una manera senzilla i magistral. A banda, des de fa més d’un segle els mitjans de comunicació escrits i audiovisuals s’encarreguen de recordar-nos-ho amb titulars explícits i grans detalls”. Així comença l’entrada del 23 de març de 2015 que conté el volum Les petjades de l’home invisible, dietari (setembre de 2014- setembre de 2016) de Manel Alonso Català (Quorum llibres), que recull trossos de la vida de l’autor que contenen reflexions i observacions sobre qüestions existencials, literàries, musicals... També, però sobre els temes de sempre: el pas del temps, la mort, l’amor, la llengua, la història, el paisatge i la seua gent....
Manel Alonso sembla que es troba molt cómode en aquesta literatura dietarística, considerada dins dels gèneres autobiogràfics on un “jo” et conta o et reflexiona amb llibertat sobre totes les coses que l’ocupen i el preocupen.  No estem, i es nota, davant el primer dietari de Manel Alonso. De fet n’ha escrit des de l’any 1987. En Llibres de l’Aljamia va publicar-ne tres: Estiu del 1987 (2005), El temps no vol quedar penjat. Dietari dels primers noranta (2008) i A mala hora gos no lladra. Dietari de l’1 de gener de 2001 fins a l’1 d’agost del 2001 (2010). I també es nota que és un bon lector de dietaris entre els quals destaca perquè l’han copsat: El quadern gris, de Josep PlaMentre parlem, d’Enric Sòria,L’incert alberg, de Josep Igual, i Dins del camp d’herba, de Ramon Ramon.
Les coses que més s’aprecien en el textos d’Alonso, a banda de la literatura, és la humanitat i la sinceritat. I l’amenitat obligada d’uns referents compartits tractats des d’un punt de vista que se’t fa cada vegada més simpàtic. Sobretot, en la manera amarga i crua en què de vegades et planteja els temes personals: “L’escriptor després de la seua petita odissea amb la policia, ha estat requerit per un jutjat d’instrucció, ja que se li han imputat dos delictes. Quan se li va donar la citació, va poder demanar un advocat d’ofici. La literatura no dóna beneficis per a pagar-ne un, de fet el d’escriptor en valencià, és l’únic ofici en el qual es pot arribar a pagar per treballar”. De fet, aquest llibre s’ha publicat gràcies a l’aportació d’un bon grapat de “petits”mecenes.


Publicat al diari Levante, el 3 de juliol de 1917 i al blog Columna de paper

Salvador Vendrell (Fortaleny, 1958) columnista, escriptor i professor a l'Institut Joan Fuster de Sueca.  Ha guanyat el Premi de narrativa Ciutat de Sagunt de 2013 amb la novel·la Quan truquen de matinada (2014). És columnista del diari Levante-EMV des del 2002, i ha publicat dos reculls d'aquestes columnes en els llibres Columnes de paper (2011) i Els dimonis que dicten (2016).

dimecres, 28 de juny de 2017

LES PETJADES DE L'HOME INVISIBLE


Per Manel Joan I Arinyó
Ho diré sense embuts: per a mi és sempre una festa llegir un llibre de Manel Alonso. Fa més de 30 anys que ens coneixem i ens hem seguit la carrera l'un a l’altre tant com hem pogut. Ell ha escrit molt sobre els meus llibres i jo no gens sobre els seus. Avui m’hi estrenaré. En part, és lògic o, si més no, comprensible. Si hi ha tres coses que ell fa molt bé en el món de les lletres, i jo molt malament, aquestes són les ressenyes, les cançons i els articles. Faré, doncs, el que podré.
Al dietari Les petjades de l’home invisible, Alonso ens ofereix 105 articles datats entre setembre del 2014 i setembre del 2016. Són les seues col·laboracions setmanals al diari digital Morvedre.info. Hi parla de política, de llengua, d’història, del paisatge, del veïnat, de literatura, de la vida, al capdavall. I de la mort.
Des del meu punt de vista, estem davant del Manel Alonso més càustic, més savi, més contundent, més entranyable, més humà, que és dir molt en un autor que s’ha distingit sempre per la sinceritat, per dir les coses pel seu nom.
He llegit el llibre en dos dies i opine que hi ha alguns articles que estan bé, uns altres molt bé i, fins i tot, n’hi ha deu o dotze d’antològics, inspirats. Molt treballats, de fet.
El nostre Bukowski de Puçol, fatalment amargat de butxaca i, ara, fins i tot, de malalties lleus, planta cara a la vida des del seu despatx, on se li ha fet el cul quadrat de tantes hores passades a l’ordinador. Artefacte, per cert, que cap a la fi del llibre ja no pot més i pega un pet. Resultat: un munt de treballs inèdits als llimbs esperant les mans taumatúrgiques d’un bon tècnic. Faig vots perquè el trobes. Perdre un inèdit és una catàstrofe!
El meu amic, com deia, no té pèls a la llengua a l’hora de denunciar les fal·làcies de
molts polítics valencians i espanyols, veus del seu amo, titelles del gran capital.
Així mateix, es desespera per la manca d’amor a la llengua i a la lectura d’un gran nombre de valencians. Una dada que ens ofereix: es llegeix més en basc a Navarra que no en català al País Valencià. Però no per això ha canviat de llengua ni d’ofici.
Valent i sincer com sempre, Manel Alonso no s’està de confessar-nos la seua por a tenir un deteriorament físic i psíquic amb el pas dels anys.
No vull causar una mala impressió. El llibre no deixa cap regust a pesar de posar el dit a la nafra en més d’un tema que ens amarga la vida. Al contrari, hi ha el cant de la rebel·lia, la reacció valenta, el caràcter i la grandesa de l’escriptor de raça que fa cas omís de les invitacions constants a dimitir i, com més va, més incisivament ens encoratja a deixar-nos la pell en la defensa i l’exercici de les passions nobles que, sens dubte, tenim la majoria dels humans.
Feu-me cas i no deixeu passar l’oportunitat de ser més savis i feliços. Llegiu Les petjades de l’home invisible.

Article aparegut al diari digital La Veu el dia 26 de juny de 2017
**********
QUANT A Manel Joan i Arinyó (Cullera,1956). Amb més de trenta obres publicades en diversos gèneres, entre les seues obres destaquen les novel·les policíaques Contra sentit (1994 i 2010), El cas Torreforta (1999), L'agenda del sicari (2007) i El cas Peníscola (2014).
Quant a novel·les eròtiques, cal citar: Stress (1985), Mateu, el fill d'en Marc (1987), Diari de Campanya (1987) En Tit-hola i Castell absent (1995).
Té tres novel·les de records d'infantesa: Les nits perfumades els relats juvenils de Les màgiques nits de Prada (2008) o llibres infantils com Llopcentilàndia mix (1997).

També ha escrit poesia, una gran part de la qual ha estat aplegada en Plany de l’home llop (1999) i Versos blancs.

dimarts, 20 de juny de 2017

LA LLUITA CONTRA LA INVISIBILITAT: "LES PETJADES DE L'HOME INVISIBLE. DIETARI" DE MANEL ALONSO



Per Enric Balaguer

L’escriptura de dietaris segueix el seu ritme inexorable en les nostres lletres. De tant en tant, pum!, en cau un per ací, l’altre per allà: ara és d’un escriptor conegut, ara d’un novell… Entre els autors   valencians, molts dietaristes són poetes: Enric Sòria, Vicent Alonso, Joan Garí, Ramon Guillem, Ramon Ramon… El cas que ens ocupa Les petjades de l’home invisible. Dietari de Manel Alonso és també el d’un poeta, autor reincident en la prosa del gènere, a més de ser un conegut narrador i autor de papers d’opinió.
Les petjades… ens mostra l’activitat mental i literària durant dos anys de la vida de Manel Alonso, un lletraferit inquiet, de múltiples iniciatives, capaç de fer un desplegament d’energies intel·lectuals sense aturador: creació poètica, narrativa, columnes d’opinió, iniciatives poètico-musicals, editorials… El diari, que escriu puntualment un dia a la setmana, és un exponent i un testimoni formidables d’una activitat sovint frenètica. A les seues pàgines, ara comenta un fet familiar, ara un succeït de Puçol de fa uns anys, ara parla sobre un poema, ara sobre l’escomesa editorial, ara sobre un personatge conegut… El fil és la vida quotidiana, familiar i local —recordem que l’autor és de Puçol, transmutat literàriament en Pouet—, però també hi ha experiències de lectures, comentaris d’idees i filosofies, incursions sobre el caràcter de la societat valenciana en els seus caires psicològics. Les pàgines de Les petjades… volen deixar, sobretot, el testimoni de l’home que escriu i que té problemes econòmics, que es fa càrrec dels progenitors malalts, que vol recuperar l’esperit de la infantesa amb racons daurats i evoca figures importants de la seua biografia.
El to càlid de la seua prosa, la paraula senzilla i directa, la simplicitat i humilitat de l’estampa domèstica fan del protagonista un ésser pròxim i entranyable. Sembla que forma part de la nostra família i açò és tot un mèrit en la comunicació a través d’un llibre. Sobretot hi ha el llegat d’un lluitador que traient forces d’allò més divers i, de vegades difícil, malda per seguir endavant a pesar dels disgustos, despagaments i sobretot d’allò que denuncia com la invisibilitat. Una invisibilitat que és el que és en una societat com la nostra, amb el mitjans de comunicació que té i escrivint en l’idioma que escriu. L’autor sembla viure a mercè de l’atur i de la precarietat de manera continuada.
Manel Alonso ens mostra, a despit dels seus daltabaixos, com estima la vida, amb les llums i les tenebres, les penes, els plaers…  De Les petjades de l’home invisible em quede en la immensa humanitat del seu testimoni i en la tendresa d’algunes de les accions que descriu: la música de la seua ànima és un cant a la fraternitat i a l’esperança. És per això que llegir-lo reconforta
 -------
Article publicat al blog "A tall d'invocació"
Enric Balaguer (el Castell de Guadalest, 1959) és assagista i professor de literatura catalana a la Universitat d'Alacant. Ha realitzat estudis sobre autors i aspectes de la literatura de postguerra i de la literatura actual. Col·labora en la premsa, en publicacions com ara el diari Información, i en revistes com El Temps, L'Aiguadolç o Caràcters. 

divendres, 12 de maig de 2017

POSTAL DE LA ILC

La Institució de les Lletres Catalanes conjuntament amb Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya el passat mes d'abril varen imprimir una sèrie de vint postals literàries amb frases de diferents escriptors. La temàtica de cadascuna de les frases girava al voltant de la idea del viatge, el trajecte o el tren. 
El dia 23 d'abril, coincidint amb la diada de Sant Jordi es van repartir aquestes postals en les estacions de Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya. 
Entre aquestes vint postals literàries es troba una amb un vers de Manel Alonso i Català, un vers que pertany al poema III de la col·lecció  Els carrers absents revelen les plaques de l'enyorança que es va publicar per primera vegada l'any 1992 a la revista L'Horabaixa d'Algemesí  i posteriorment a Les hores rehabilitades -Antologia 1986-2002- (Brosquil edicions. València, 2002).


dilluns, 3 d’octubre de 2016

EL LABERINT DE POUET

Per: Pasqual Mas i Usó

Manel Alonso és una de les veus més sinceres, nobles i clares de la literatura valenciana actual. Tant en poesia com en prosa, el seu llenguatge proper arriba al lector amb la distància exacta que separa la realitat del món creat de Pouet, pura mitologia popular. Amb novel·les i reculls de contes com El carrer dels bonsais (2000) o El somriure de la pena (2011) ens ha mostrat tota aquesta menja literària de la qual L’ombra del bou (Neopàtria, 2016) n’és la darrera cala.
Retornar a Manel Alonso, a la seua escriptura tan propera i punyent, tan evocadora, esdevé des de les primeres línies el plaer de recuperar un món compartit que ens espera en cada fulla. I aquest univers, bastit amb atmosfera d’història contada al caliu de la llar, no és cap altre que el d’un anecdotari que, en aquest cas, es concreta en una festa de carrer com és veure passar el bou, eixe animal present en la nostra civilització des del Gilgamesh i, més proper, a Creta o ja més recent en diversos pobles de la Mediterrània. Tanmateix, avui es tracta d’un tema pervertit per la pròpia tauromàquia que ha ocultat bona part d’allò de folklòric i d’universal de què constava, d’allò de tradicional, de sacrifici i de festa. Tant és així, que un dels símbols del nostre suprapaís és el bou; el d'una marca de begudes alcohòliques —com també amb el Sandeman portuguès—, però bou a la fi. Ens movem, per tant, en contradiccions, com moltes de les que em calia vèncer per explicar l’espectacle teatral Déus o bèsties de Xarxa Teatre. Doncs sí, bou no sempre és tauromàquia i cós; és símbol, és memòria i, sobretot, fascinació. Fora de polèmiques, el bou ens pertany i, com l’ombra, sempre el portem enganxat. No és, per això, mala imatge la que ens ofereix Manel Alonso amb el títol del seu darrer llibre: L’ombra del bou.
Els relats d’aquest volum “escarben” rere la virtualitat emblemàtica que hem heretat per trobar l’animal. Com afirma Alonso en el primer relat, “el mite... tergiversa en part el que és l’animal”, i no deixa veure la bèstia dintre del laberint urbà, no el minoic, sinó el de qualsevol ciutat nostrada, ací representada per Pouet, el territori de la ficció de l’escriptor de Puçol.
Amb un llenguatge proper i senzill, els relats de Manel Alonso ens introdueixen en un món del passat (com el de “Generoso”), però també en moments d’ara en què el pas del bou atura tota activitat —ni que siga fer xocolata— per guanyar-li el protagonisme a la festa i al dia.
Tenim a l’abast, un reguitzell de relats de mitologia popular inspirada en l’afició pel bou de carrer, l’eco de la qual corre de boca a orella en més d’un poble valencià; ja que amb noms de ciutats i carrers diferents, moltes d’aquestes històries han “succeït” arreu de la geografia de l’Horta de València. Qui no en té una, d’anècdota, com les que ens conta Manel Alonso? Fins i tot l’haurem protagonitzada a poc que ens hagem deixat caure per les festes de qualsevol poble valencià.
El narrador també és conscient que el material que ens relata en aquestes vint-i-set històries, de vegades, forma part d’una esfera que en alguns llocs ha deixat d’existir, però també sap que les tradicions, “si no evolucionen és millor que desapareguen”. Com hom afirma en la contraportada “el present i el passat es donen la mà”.